La Flama del Canigó

Molta gent sap a hores d'ara que a totes les comarques de la Catalunya del Nord i a una gran part de la resta dels Països Catalans no és un senzill i anònim llumí que encén els Focs de Sant Joan. És una sola i mateixa flama, anomenada "Flama del Canigó", que baixa efectivament de la muntanya sagrada el 23 de juny. Aviat farà quaranta anys que innombrables cartells, postals, tríptics, articles de premsa, exposicions, concursos infantils, congressos i alguns vídeos en palesen l'existència de dalt a baix del país. El naixement de la Flama, el seu repartiment en totes les terres catalanes així com la seva permanència no haurien estat possibles sense la indefectible labor de catalans compromesos que copsen la importància del repte. Catalans que poen en l'amor a Catalunya la força de la incondicional abnegació, la serietat per emprendre i assumir responsabilitats. Així acaben convencent les institucions de donar suport a empreses col·lectives que engresquen la població tot confortant la identitat malmesa. Permeteu-me doncs de retre un homenatge públic a les parelles Cuatrecasas-Ribas, Planas-Dalmases i tots els amics que congreguen des de fa anys, com els germans Tort.

Avui a més els agraeixo l'oportunitat de poder testimoniejar a Igualada el sentit profund de la Flama del Canigó, el seu arrelament espiritual, cultural i patriòtic així com la dimensió universal que pretenem donar-li a l'inici del nou segle.

Com va néixer i per què? D'antuvi seria més fàcil als sociòlegs que no pas als historiadors contestar la pregunta perquè una nació mil·lenària com la nostra tanmateix privada d'existència legal, oficial durant segles, ha de continuar forjant-se mites propis, ha de crear símbols que li permeten palesar la supervivència i alhora expressar nous reptes. En la mesura en què el poble propugna aquests nous símbols, els assumeix i els divulga és fa difícil atribuir-ne la paternitat exclusiva a alguns.

Per cert, ja tenim senyals identitaris festius com són el 23 d'abril i 1'11 de setembre, però la Sant Jordi tot just comença a arrelar a la Catalunya del Nord gràcies al recent suport institucional de la vila de Perpinyà i d'alguns ajuntaments més. Pel que fa a 1' 11 de setembre com fer adoptar per catalans del nord la commemoració de la desfeta del 1714 quan desconeixen la terrible repressió pròpia, patida el 1659 arran de la mutilació de Catalunya i de l'annexió dels comtats per Louis XIV, l'avi del funest Felip V . Per contra el solstici d'estiu, el 23 de juny, fou festejat a tota Europa.. És, doncs un patrimoni comú no sols dels europeus sinó precisament de tots els catalans. Era caracteritzat per celebracions paganes rituals: focs, fogueres, falles, cremada de trastos vells, immersió del bestiar dins l'aigua, recollida i confecció d' herbes oloroses.Posteriorment fou enaltit per l'Església catòlica en la figura de Sant Joan Baptista, no per atzar consagrat patró de tres viles emblemàtiques dels Països Catalans de punta a punta, Perpinyà, Alacant i Ciutadella. Tanmateix la celebració dels focs no hauria pogut convertir-se en senyal d'identitat propi, si hagués perdurat com a senzill record lúdic, memòria estroncada de ritus antics, que esdevenen cada dia més obsolets dins una societat radicalment diferent de la dels segles anteriors. Quin sentit revesteixen doncs avui en dia uns focs encesos amb una flama especial? Per què la Flama del Canigó quan no ens falten tantes venerables piques? Fa exactament 101 anys, el 1902, Jacint Verdaguer i el bisbe de Perpinyà Carsalade du Pont amb un mateix entusiasme generat per la fe, l'amor a la llengua i a la pàtria decideixen la restauració de l'abadia de Sant Martí del Canigó, fundada 1000 anys abans pel gran bisbe Oliba, Apòstol de la Pau i Treva de Déu, generadora del parlamentarisme. L'abadia de Sant Martí, puntal amb Montserrat de l'espiritualitat catalana havia estat profanada, arruïnada a conseqüència de la Revolució Francesa. Aixecar-la de les cendres era el repte patriòtic dels dos clergues. Ho aconseguiren tan literàriament com arquitectònicament gràcies al suport de l'elit polític i intel·lectual, gràcies també a l'esforç financer de tot Catalunya. Milers de catalans del nord i del centre s'hi congregaren a l'inici del segle XX un acte patriòtic transcendental després de 150 anys d'ofegament, d'anorreament de a nació. El bisbe Carsalade restaurà l'abadia i morí el 1932. Uns 27 anys després, una vegada superat el segon trauma en un quart de segle causat per a nova guerra mundial i malgrat el terrible agreujament de l'afrancesament a a Catalunya del Nord, un altre català, un vallespirenc, Francesc Pujade, excursionista, admirador de mossèn Cinto, volgué relligar el fil trencat de a història. Contactà el benemèrit senyor Martí Cassany de Vic i organitzaren durant uns anys pel 15 d'agost un pelegrinatge "a Romeria dels Cims " a Sant Martí del Canigó. Encenien una flama en un acte de germanor entre catalans dels dos vessants i de fidelitat a les essències de a nació. E1 1964 portaren a flama del cambril de Montserrat a la pica i a l'abadia. Paral·lelament un grup de joves excursionistes de Perpinyà" El Cercle dels Joves" dirigit pels senyors Maury i Iglesis, promotors i encara avui organitzadors dels Focs i de a Flama per a totes les comarques del nord, idearen encendre els focs de Sant Joan a a pica del Canigó a fi que es poguessin veure de tots els pobles del Rosselló.

Ben entès totes aquelles iniciatives inspirades en diverses fonts però generades per l'amor al país desvetllaren l'interès de tots els qui eren implicats en a defensa i promoció de a catalanitat.

Entre ells el senyor Josep Deloncle, apotecari, fervent patriota, conservador carismàtic del museu de les arts i tradicions populars que creà al Castellet, a Perpinyà, amb els seus propis recursos i amb donatius generosos que a gent li feien per amor al país. Així és que el 1964 en un acte solemne Josep Deloncle féu encendre a flama dels focs de Sant Joan per una venerable àvia, la Guideta Mestre, que llegava al museu a llar de a seua masia anterior a l'annexió del Rosselló. Llar on havien succeït 16 generacions de Catalans. Imagineu l'emoció de tots durant l'acte al Castellet, antiga presó on foren torturats els heroics resistents a l'annexió francesa que esdevingué des d' aleshores "a Casa Pairal" de tots els catalans. Actualment a flama hi permaneix tot l'any fins al 23 de juny quan s'enlaira al Canigó i en torna una vegada a missió complida. No és doncs qualsevol flama Ai que encén els focs: és a fidelitat als arrels, un títol d'honor més per a Catalunya. E123 de juny de 1966 M.Cassany, J. Deloncle, G. Grau, E. Albert propiciaren i aconseguiren en plena dictadura franquista un altre acte simbòlic al Coll d'Ares: una ballada de sardanes que emocionà molta gent d'ençà i d'enllà de Ai ratlla fronterera, esborrada per una nit. Des d'aleshores les dues collades d'Ares i a Jonquera obriren el pas a les caravanes de cotxes de a Catalunya del Nord que portaven amb a flama, a llum de l'esperança i de a solidaritat en a fosca i inacabable nit franquista. La flama-record del passat esdevingué flama prometedora de futur. A a terminologia usada pel bisbe Carsalade " Germans caríssims del Principat de Catalunya" i per tots els que inspirà, succeí una nova terminologia emprada per en Gilbert Grau: " Estimats compatriotes". Ell volia aprofità el permís conjuntural de a Guàrdia Civil per a unes celebracions aparentment apolítiques i de caire folklòric, per incentivar la consciència nacional, i fer admetre a realitat del concepte de Països Catalans. Els "missatges" de G. Grau que acompanyaven a tramesa de a flama, tenien un contingut deliberadament patriòtic i federalista europeu. El seu repte era aprofitar a nit estiuenca, festiva i esperançadora per fer país. Volia des de a Catalunya del Nord conscienciar Ai nació acovardida i traumatitzada per tres segles d'opressió.

A a por de a repressió franquista succeí l'autocensura d'una Catalunya postfranquista adormida per un consens proconstitucional mutilador. Els missatges del nord foren sovint substituïts per al·legories més o menys descafeïnades, la tramesa de la flama fou buidada del contingut reivindicatiu nacional.

Tanmateix la flama ha perdurat. Durant decennis no s'ha aturat mai. Gràcies al TiC, patrocinat per Òmnium Cultural i iniciatives individuals d'arreu dels Països Catalans s'han obert i continuen obrint-se noves rutes. S'afegeixen també noves tradicions, que cada vegada més enforteixen el valor simbòlic de la flama, com per exemple el que s'anomena" la Trobada". Vuit dies abans de Sant Joan catalans vinguts d'arreu acampen una nit al Canigó, una nit de gresca i d'amistat compartint menjars, cants i begudes com el deliciós i cèlebre cremat d'igualada que us agraeixen de tot cor. L'endemà porten a la pica feixos de totes les comarques, fins i tot confegits per escoles, lligats amb amor. Així doncs el 22 de juny tres joves del Cercle dels Joves de Perpinyà acompanyats per valuosos muntanyencs com els amics d'Igualada afronten coratjosament el vent, la neu i l'espessor obscura d'una negra nit per anar a rejovenir la flama antiga pujada del Castellet amb la nova flama dels feixos amuntegats. A1 llarg de la perillosa pujada vencen el drac de la mandra i de la por, calladament, humilment en nom de tots nosaltres. La humil gesta confereix a la Flama la dimensió del mite... Cada any són més nombrosos el que hi volen pujar. Gràcies a la iniciativa dels amics d'igualada s'hi canten "Els Segadors".

Nosaltres catalans hem aconseguit la perpetuació duna festa mil·lenària, revestint-la d'un nou sentit. Mitjançant la Flama del Canigó, els Focs de Sant Joan, originats en el fons comú europeu i més particularment mediterrani, vectors de tradicions europees comunes i enriquits a casa nostra per 1000 anys d'espiritualitat cristiana, han esdevingut un símbol més de Catalunya. Arriben de les comarques bandejades i ocultades, esdevingudes franceses a còpia de repressió, i es reparteixen al conjunt del país. Des de fa 40 anys donen doncs constància de la voluntat de supervivència i reunificació de la nació sencera.

Tanmateix la flama transcendeix el marc geogràfic català perquè cada any el Cercle dels Joves de Perpinyà transmet un missatge de pau i fraternitat a totes les nacions d'Europa sota el lema: " Focs de Sant Joan, Festa Nacional dels Països Catalans."

Ara per ara la Flama del Canigó és doncs l'únic símbol festiu comú de Salses a Guardamar, d'Andorra a Fraga fins a l'Alguer. És obra de tots. Té un caire a l'encop lúdic i reivindicatiu, arrela en els mites forjadors de la consciència nacional. Fa de nosaltres catalans els portaveus d'un passat assumit així com els ambaixadors de l'ideari de pau, concebut al primer mil·leni i al qual romanem fidels. Ha d’il·luminar també la nostra pròpia ruta cap a la sobirania i al reconeixement internacional de nació amb estat. Sinó sobtades ventades ens la faran apagar.

Daniela Grau

25/04/2003